Un dels genocidis més terribles del s. XX
Assentats des de fa tres mil·lennis entre la riba sud del mar Negre i el Caucas, els armenis van ser la primera nació cristiana del món i, després d'una agitada història medieval, van caure majoritàriament sota el domini turc a partir del segle XV, tot conservant la seva identitat religiosa, cultural i comunitària. Durant l'últim quart del segle XIX, la defensa d'aquesta identitat es va transformar en un nacionalisme modern i la "qüestió armènia" va aparèixer en l'agenda diplomàtica internacional. La resposta del poder turc va ser un seguit de matances d'armenis que van causar cent mil morts a l'Anatòlia Oriental i a Constantinoble entre el 1894 i el 1896 i que van suposar a Abdul Hamid II l'apel·latiu de "Sultà Roig".
Els canvis polítics ocorreguts entre el 1908 i el 1913 en un imperi otomà sacsejat per les crisis van exacerbar el nacionalisme turc i van establir la imatge dels armenis com una cinquena columna al servei de l'enemic -dels russos, dels europeus, dels cristians en general- que amenaçava la rereguarda otomana. Després que el 31 d'octubre de 1914 Turquia entrés en la Primera Guerra Mundial i que l'amenaça russa sobre l'est d'Anatòlia es fes ben real, el Comitè Unió i Progrés que governava l'imperi va decidir posar en marxa solucions dràstiques per al "problema armeni".
Sota la responsabilitat dels tres homes forts del règim, Enver Paixà, Talat Paixà i Djemal Paixà, l'abril del 1915 van començar a Constantinoble, però sobretot a les províncies rurals de l'est, les detencions, les execucions i les deportacions massives d'armenis de totes les edats i condicions amb una clara voluntat de neteja ètnica i d'extermini. En poc més d'un any, malgrat les denúncies dels diplomàtics nord-americans i de la premsa occidental, centenars de milers de persones, potser un milió, quasi la meitat dels armenis de l'imperi, van morir, sovint en circumstàncies esgarrifoses. No va ser, certament, l'únic horror d'aquella guerra ni l'únic genocidi del segle. Però l'obstinació de la Turquia republicana, fins avui, a no admetre aquella matança, a negar-la o minimitzar-la, a perseguir judicialment aquells intel·lectuals turcs que la reconeixen -per exemple, l'escriptor i Premi Nobel Orhan Pamuk- dóna a la tragèdia dels armenis una càrrega polèmica i una projecció de present que, d'una altra manera, no tindria.
|
Historial eD2K
